La coincidència de la meva afició a la fotografia, el magnetisme dels rius i una sequera persistent, entre altres raons, vàren fer néixer aquest bloc.

A la capçalera ja està escrit: “Al final, aquell any de sequera de 2008 va acabar essent bo en pluges. Calia aprofitar-ho. Vaig iniciar un recorregut per descobrir les gorgues de la Garrotxa i encara no m’he aturat”. Però això era el 2008 i ara, uns quants anys després, ha arribat l’hora d’ordenar el material recollit i ampliar la cerca a altres comarques.

Però abans de començar l'ampliació, també vull recordar-me a mi mateix i per qui ho estigui llegint, quins han estat els esdeveniments, ocurrències i coincidències que m’han portat a escriure el bloc.

Un riu al costat de casa

Vaig tenir la sort de néixer a Sant Feliu de Pallerols, un d’aquests pobles on un riu el parteix per la meitat. Cada dia, per anar a l’escola, al firal, a qualsevol lloc, havia de creuar el pont sobre el Brugent.


El riu marcava el pas del temps. A la tardor, gràcies els teis (til.lers) que encara hi ha al costat del pont, podíem fer voleiar les seves llavors sobre del riu. L’alçada era prou alta per a distreure’ns abans no toquéssin l’aigua. Després venia l’hivern, i amb el fred extrem potser una part del riu quedava glaçada. Es tractava de mesurar si el gel ocupava més espai que en anys precedents. A finals de primavera, quan l'escola s'acabava, fèiem avions amb les fulles de les llibretes i les tiràvem al riu. No cal dir com quedava el pobre. A l’estiu quasi ens oblidavem del riu. Poca aigua i olors no massa agradables. Preferiem la piscina. Només ens acostàvem al riu per a matar lirons, aquelles rates gegants de clavaguera.


Però tot ens ho miràvem des de dalt, baixar arran d’aigua no entrava quasi mai en els nostres jocs. No era un riu net. Totes les cases i  vàries fàbriques situades al costat del riu hi abocaven deixalles de varis colors, a vegades vermelles i a vegades blaves o verdes.

Encara que no tot era brut. El riu Brugent neix a la muntanya de la Salut, a pocs quilòmetres del poble. I era en el tram abans d’entrar-hi que l’aigua era neta, on sí que podíem anar-hi a jugar. Recordo anar-hi a caçar “cangrejos”, a remullar-nos al torrent de Can Manyà, al costat de la bassana de la Riba, un dels camps que el pare conreava. I recordo, especialment, les històries sobre les gorgues a on la gent del poble s’anava a banyar quan aquest encara era net.

I va arribar un dia que el poble va decidir, amb molt d’esforç, la construcció de col.lectors que recollíssin tota la brutícia que abans anava a parar al riu. Amb el pas dels anys, aquests col.lectors es van extendre fins a Les Planes, on actualment hi ha una depuradora.

El resultat final és el que tenim ara. Un riu net amb un bosc de ribera esplendorós i, sobretot, amb la recuperació del conjunt de gorgues monumentals sobre el llit de basalt provinent d’algun dels volcans de la zona, a tot el tram entre Sant Feliu i les Planes, que tornen a ser la delícia de tothom qui s’hi vulgui acostar.

 

La sedositat de l’aigua

No és que sigui un professional de la fotografia, ni molt menys, però en sóc aficionat. Al principi, i d’això no fa pas massa anys, qualsevol motiu el trobava engrescador. Gent, paisatges, una fulla, una façana, un grafitti, els gegants, els cavallets, … tot valia per a intentar captar el moment de la millor forma possible.

Després, sense adonar-me, em va arribar una mena d’especialització: l’efecte “seda”. Aquell efecte que pren l’aigua quan deixes l’obturador obert més temps del normal, quan part del recorregut de l’aigua queda imprès a la mateixa foto. Segur que no és la millor foto, però sí la que em va servir de descoberta que també jo ho podia fer. I quin millor lloc per a practicar-lo que en una riera plena de petits saltirons?

La majoria de gorgues s’inicien amb un petit salt d’aigua que, en els inicis del bloc, vàren ser la meva obsessió.

 

Visc entre volcans … i rieres

Que els de la Garrotxa vivim entre volcans és conegut per a tothom. Però si ens fixem una mica en l’orografia de la comarca, veurem que, formada per moltes petites muntanyes, és el lloc propici pel naixement de molts rius. I gràcies a l’alta pluviometria, aquestes rieres, tot i ser petites, porten aigua suficient per aguantar les estacions de sequera.

No és que mai hagi estat un gran excursionista, però sempre m’ha agradat caminar. I quina millor excusa podia trobar per a visitar i descobrir racons amagats de la comarca? Primer varen ser les gorgues que ja coneixia. Després varen venir les que em comentaven veïns i amistats. Algunes d’elles les he trobat als mapes de l’Alpina, a la web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya o, senzillament, preguntant a la gent que trobava anant d’excursió.

Ha estat i és una combinació perfecte: excursions properes a casa per a practicar l’afició de la fotografia descobrint els petits tresors amagats de la comarca. Què més es pot demanar?

 

La sequera

Durant els anys 2007 i 2008 la sequera va ser una de les principals protagonistes dels debats diaris. Van ser anys que es parlava de tot tipus de trasvassaments,  els anys que el conseller Baltasar, d’Iniciativa per Catalunya, va admetre haver pregat a la Moreneta que ens enviés pluja, potser els anys que es va parlar més sobre el canvi climàtic i els mals que això estava comportant.

Però tot d’una, la sort metereológica va començar a canviar. Recordo, i la següent fotografia serveix de testimoni, que durant el mes de Maig va ploure quasi tots els dies del mes, en més o menys intensitat. Consultant les dades de l’Indescat, a la Garrotxa van caure 165 litres, si fa o no fa, el mateix que en els 3 mesos anteriors.

No podia deixar passar l’oportunitat. Les rieres baixaven plenes i el verd, tan característic de la comarca, tornava a la normalitat. Durant un parell de mesos, mentre esperava l’estiu, vaig anar fent sortides a les rieres que tenia més properes, sobretot les de Riudaura i la de Sant Privat. Definitivament, ja en època de vacances, em vaig decidir a obtenir i a compartir una imatge de cada racó.

i per què no, compartir-ho?

Una vegada em vàren dir que havia de fer com els boletaires, que ensenyen orgullosos el cistell plè però que mai diuen a on els han anat a caçar. La comparativa em va fer gràcia, però no s’escau amb la meva forma de ser, ni d’entendre que l’entorn només és per a uns quants.

És veritat que amb l’arribada de l’estiu, a més de la platja i a la piscina, cada vegada hi ha més gent que busca fresca i tranquil.litat (o no) a les gorgues. Hi ha des de centres excursionistes que busquen formes diferents d’acabar una caminada, la meva filla que amb les seves amigues i les motos s’arriben a Sant Privat per passar la tarda, families que surten a passar el dia …

Els entorns són fràgils i cal tenir-ne cura. Però, tot i així, se’ls pot negar la possibiltat de conèixer nous racons? Jo crec que no.

Però cal recordar que hi ha camins públics i camins privats. Que, tot i la bona predisposició de la majoria de propietaris dels entorns, aquesta pot canviar si no es respecta la seva propietat o la seva intimitat. Que l'espai dels rius és de tothom, i tothom té dret a gaudir-ne sempre que ho faci en respecte a la natura i a la resta d'usuaris.

2 comentaris:

  1. Et felicito, estic amb tu que l'entorn és de tots. Gràcies i que ho continuis disfrutant

    ResponElimina

Llista de blocs